En una entrada prèvia a mitjans del 2023, informàvem que l’EMA, a través del PRAC, iniciava l’anàlisi d’un senyal sobre un augment del risc d’ideació o de conducta suïcida associada a l’ús d’anàlegs de la GLP-1. Avui publiquem els resultats d´un estudi observacional realitzat per investigadors canadencs que sembla que no confirma aquestes dades.
Es tracta d’un estudi observacional per avaluar si l’ús d’agonistes del receptor de GLP-1 en pacients amb diabetis tipus 2 està associat amb un major risc d’ideació suïcida, autolesions o suïcidi, en comparació amb els inhibidors de dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i els inhibidors del cotransportador de sodi-glucosa (SGLT-2).
Es va dissenyar un estudi de cohorts amb comparador actiu utilitzant dades de la base de dades britànica CPRD. S’hi van incloure dues cohorts de pacients diabètics; la primera amb pacients que van iniciar o van continuar tractament amb anàlegs GLP-1 (n=36.082) o inhibidors de la DPP-4 (n=234.028) entre el 2007 i el 2020 i la segona amb inici o continuació d’anàlegs GLP-1 (n=32.236) o bé inhibidors SGLT-2 entre 2013 i 2020. Les dues cohorts van ser seguides fins a març del 2021. La variable principal va ser la “suïcidabilitat”, definida com una combinada d’ideació, conducta autolesiva, o suïcidi.
Els resultats van mostrar que, en anàlisis crues, l’ús de GLP-1 es va associar amb més incidència de suïcidabilitat en comparació amb DPP-4 i SGLT-2. Tot i això, després d’ajustar per factors de confusió, no es va observar una associació significativa amb l’ús d’anàlegs de la GLP-1 comparat amb els altres hipoglucemiants. Aquests resultats van ser similars quan es van analitzar per separat els diferents components de la variable principal (la ideació suïcida, les autolesions o el suïcidi).
A l’editorial acompanyant es comenta que, encara que les metaanàlisis d’assaigs clínics que s’han dut a terme no han mostrast un augment del risc de suïcidi, depressió, ansietat i altres efectes adversos en la salut mental, aquests assaigs no van ser dissenyats per avaluar aquests resultats i el seu poder estadístic ha estat limitat a causa del baix nombre d’esdeveniments. A més, la majoria dels assaigs han exclòs pacients amb alt risc de suïcidi. En aquest context, calen estudis observacionals ben dissenyats que donin resposta a aquestes questions.
Entre les limitacions es destaca que aproximadament dos terços dels esdeveniments registrats van ser ideació suïcida, que no sempre es documenta de manera completa a bases de dades rutinàries. La definició i contingut del terme “ideació suïcida” al CPRD no van ser descrits, cosa que genera incertesa sobre la seva validesa. La mort per suïcidi, l’esdeveniment més rellevant, no es va poder avaluar amb precisió a causa del baix nombre de casos. A més, una proporció significativa dels pacients va fer servir medicaments d’ús menys comú com exenatida i lixisenatida, mentre que semaglutida, l’agonista GLP-1 més utilitzat actualment, només es va fer servir en menys del 10% dels casos. Futurs estudis podrien centrar-se a avaluar específicament la seguretat de semaglutida i tirzepatida, que han guanyat popularitat a causa de la seva major efectivitat en la reducció de pes i control glucèmic.
