Les guies de pràctica clínica (GPC) són una eina essencial per orientar la presa de decisions basada en proves en medicina. No obstant, quan una guia recomana fermament una intervenció, estem realment davant d’una decisió avalada per proves científiques sòlides? O estem assumint, potser sense adonar-nos-en, que la certesa d’aquesta recomanació correspon automàticament a la qualitat de l’evidència disponible?
L’estudi «Level of Evidence and Strength of Recommendations in US Medical Society Clinical Practice Guidelines, 2019–2023: A Cross-Sectional Analysis» aborda precisament aquesta qüestió. Es tracta d’un estudi transversal que va analitza 7.582 recomanacions incloses en 309 guies publicades entre el 2019 i el 2023 per 23 societats mèdiques dels Estats Units. L’objectiu era avaluar la concordança entre dos elements clau: el nivell de proves que donen suport a una intervenció i la força de la recomanació amb què es proposa en la pràctica clínica.
En teoria, ambdós paràmetres haurien d’estar alineats: les recomanacions sòlides s’haurien de basar en proves d’alta qualitat, mentre que les proves limitades haurien de traduir-se en recomanacions més febles. No obstant això, els resultats de l’estudi suggereixen que aquesta relació no sempre es compleix. Tot i que la concordança general entre el LOE i el SOR va ser moderada, fins a un 73 % de les recomanacions classificades com a sòlides es van basar en nivells de proves inferiors als esperats o en cap prova.
En altres paraules, moltes intervencions que les guies recomanen fermament poden basar-se en proves moderades o febles, o fins i tot en el consens d’experts.
Això vol dir que les guies estan equivocades?
No necessàriament. Hi ha contextos clínics —com ara malalties greus, situacions urgents o escenaris en què la investigació experimental és difícil o èticament inviable— en els quals es pot justificar la formulació de recomanacions sòlides malgrat l’absència d’assaigs clínics robustos. No obstant això, la manca de transparència a l’hora de justificar aquesta discrepància pot dificultar la interpretació crítica de les recomanacions per part dels professionals que les apliquen.
Atès que les GPC guien directament la implementació d’intervencions terapèutiques, aquestes recomanacions determinen, en última instància, l’exposició dels pacients a tractaments farmacològics específics. En aquest sentit, val la pena preguntar-se: fins a quin punt algunes estratègies terapèutiques àmpliament utilitzades es basen en un equilibri benefici-risc realment ben establert? Podria l’emissió de recomanacions fortes en absència d’evidències sòlides contribuir indirectament a l’adopció d’intervencions el perfil de seguretat de les quals no estigui plenament definit?
Enfortir la transparència en el procés de desenvolupament de les recomanacions, especialment quan la seva força no es correspon amb la qualitat de les evidències disponibles, podria facilitar la presa de decisions més informats i crítics. En última instància, entendre què hi ha darrere d’una recomanació no només permet optimitzar la pràctica clínica, sinó que també avança cap a una medicina més segura, més prudent i realment basada en proves.
Rocio Rodas
R2 Farmacologia Clínica
