Desprescripció d’estatines en gent gran: noves dades.

En pacients majors de 70 anys i almenys altra patologia crònica però sense patologia cardiovascular, persisteix la incertesa sobre si la interrupció del tractament amb estatines, modifica el temps fins a un primer esdeveniment cardiovascular.

En aquest assaig clínic publicat a la revista The New England Journal of medicine, s’hi van incloure 1.880 adults de 70 anys o més que prenien estatines per a la prevenció primària. Un total de 938 van ser assignats a interrompre el tractament amb estatines, i 942 al grup de continuació. L’edat mitjana dels participants va ser de 77,5 anys i el 46,9 % eren dones. Es va definir com a variable principal una combinada d’infart de miocardi no mortal, ictus isquèmic no mortal o mort per qualsevol causa, segons quin es produís primer. L’anàlisi principal va avaluar la no inferioritat a partir de la diferència entre grups en el temps mitjà de supervivència sense esdeveniments restringit a 2 anys, amb un marge de no inferioritat de −5,2 setmanes.

La diferència entre grups en el temps mitjà de supervivència sense esdeveniments a 2 anys va ser de −2,0 setmanes, assolint l’objectiu de no inferioritat (IC95%, −3,7- −0,3; P < 0,001 per a la no inferioritat). Durant un seguiment de 103 setmanes, 119 participants (12,7 %) del grup d’interrupció i 87 (9,2 %) del grup de continuació van patir un esdeveniment carviovascular. Almenys un esdeveniment advers greu es va produir en el 43,0 % dels participants del grup d’interrupció i en el 39,8 % del grup de continuació.

Els autors van concloure que, en adults d’edat avançada amb almenys dues malalties cròniques però sense cap malaltia cardiovascular coneguda, la interrupció del tractament amb estatines va ser no inferior a la continuació pel que fa als esdeveniments cardiovasculars majors o la mort per qualsevol causa a 2 anys. (Finançat per la Fundació Nacional Suïssa de Ciències; número STREAM de ClinicalTrials.gov, NCT05178420.)

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Desprescripció d’estatines en gent gran: noves dades.

Entre la significació estadística i la rellevància clínica

La correspondència entre la significació estadística (SE) i la rellevància clínica (RC) dels resultats dels assaigs clínics que es publiquen només s’ha investigat en alguns estudis petits o en àrees específiques. L’objectiu d’aquest estudi va ser estimar l’abast de la disparitat entre la significació estadística i la rellevància clínica en els assaigs clínics publicats i els factors associats a aquesta disparitat.

Es va dur a terme una revisió metodològica dels assaigs publicats entre el 2018 i el 2022 i indexats a PubMed. Es van incloure els informes primaris d’assaigs de fase 3 de superioritat de dos braços sobre intervencions sanitàries. Es van excloure els estudis farmacocinètics i els assaigs pilot. La relació entre el valor delta especificat o la diferència mínimament rellevant des d’un punt de vista clínic (tal com s’especifica en el càlcul de la mida de la mostra) i la mida de l’efecte va determinar la importància clínica dels resultats de l’assaig. Els estudis en què la significació clínica era com a mínim possible, però no estadísticament significativa, es van classificar com a disparitat SE−RC+, mentre que els estudis que no eren rellevants clínicament però que eren estadísticament significatius es van classificar com a disparitat SE+RC−. Es van explorar els factors associats a cada tipus de disparitat en els estudis mitjançant una regressió logística multinomial.

L’estudi va incloure un total de 500 assaigs, però per al 38,4 % (n = 192) no hi havia informació disponible per classificar-ne la rellevància clínica. Es va observar una disparitat global en 63 dels 308 estudis restants, la qual cosa representa un 20,5 % (IC del 95 %: 16,2 % a 25,5 %). La disparitat SE+RC− va ser del 10,3% (15/145) (IC del 95%: 6,1% a 16,8%) i la disparitat SE−RC+ va ser del 29,5% (48/163) (IC del 95%: 22,7% a 37,2%). Els estudis que avaluen medicaments complementaris o alternatius, en comparació amb els assaigs clínics de fàrmacs, estaven positivament associats amb la discrepància SE+RC−. Un factor d’impacte de la revista baix, una mida de la mostra petita, la manca de finançament o el finançament mitjançant subvencions, així com l’omissió de qualsevol menció a l’aleatorització, estaven positivament associats amb la discrepància SE−RC+.

En interpretar els resultats d’un assaig clínic que implica un fàrmac, sorgeix una dificultat en la seva avaluació: la distinció entre significació estadística i significació clínica, i com definir els canvis rellevants clínicament per als pacients. Això és important perquè algunes intervencions, tot i mostrar millores estadísticament significatives en els assaigs clínics, només afecten de manera marginal els símptomes o la qualitat de vida dels pacients. Centrar-se únicament en la significació estadística podria portar a un malbaratament de recursos en intervencions que en realitat no tenen un impacte significatiu en la vida dels pacients. Els clínics han de ser conscients de les diferències mínimes importants des del punt de vista clínic i de la seva fiabilitat per tal d’interpretar els efectes dels tractaments en els resultats dels pacients.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a Entre la significació estadística i la rellevància clínica

Rituximab en l’esclerosi múltiple: Assaig OVERLORD-MS

L’esclerosi múltiple ha experimentat una veritable revolució terapèutica des que es va reconèixer el paper central dels linfòcits B en la fisiopatologia de la malaltia i amb el desenvolupament dels nous fàrmacs d’alta eficàcia. Aquest canvi de paradigma va obrir el camí al desenvolupament dels anticossos anti-CD20, que avui dia representen una de les estratègies més eficaces per controlar l’activitat inflamatòria i modificar el curs de la malaltia.

L’assaig

En aquest context, l’assaig OVERLORD-MS, publicat a The New England Journal of Medicine, respon una pregunta que havia quedat sense resposta durant anys: hi ha diferències estadísticament significatives entre el rituximab i l’ocrelizumab quan tots dos s’utilitzen com a tractament de primera línia en pacients amb esclerosi múltiple remitent recurrent?

L’estudi va incloure 216 pacients amb un diagnòstic recent i activitat inflamatòria documentada, que van ser assignats aleatòriament a rebre rituximab o ocrelizumab durant 24 mesos. Es va dissenyar com un assaig de fase III, multicèntric, doble cec i de no inferioritat, amb l’objectiu principal d’avaluar l’absència de noves lesions o el creixement de lesions en les imatges de ressonància magnètica ponderades en T2 entre els mesos 6 i 24, que és un marcador sensible de l’activitat de la malaltia en l’esclerosi múltiple.

Els resultats van mostrar que el rituximab va complir el criteri predefinit de no inferioritat en comparació amb l’ocrelizumab. La probabilitat estimada de mantenir-se lliure de noves lesions va ser del 92,2 % amb rituximab i del 94 % amb ocrelizumab, amb una diferència de risc del –2,6 punts percentuals (IC del 95 %, del –9,4 al 4,3), sense diferències significatives en la taxa de recaiguda anualitzada, la progressió de la discapacitat o el rendiment cognitiu durant el seguiment. El perfil de seguretat també va ser comparable, tot i que les infeccions lleus eren més freqüents en el grup de rituximab.

Quan el mecanisme biològic explica els resultats

Des d’una perspectiva patofisiològica, aquests resultats són coherents amb el coneixement actual de la malaltia. Tant el rituximab com l’ocrelizumab són anticossos monoclonals que s’adrecen a l’antigen CD20, una proteïna de superfície present des de l’etapa pre-B tardana fins a les cèl·lules B de memòria, cèl·lules que tenen un paper essencial en l’esclerosi múltiple més enllà de la producció d’anticossos. L’esgotament d’aquestes poblacions redueix la presentació d’antígens als limfòcits T, disminueix la producció de citocines proinflamatòries i limita la cascada inflamatòria responsable de la desmielinització i el dany axonal.

En certa manera, l’assaig no només compara dos tractaments, sinó que també confirma la rellevància biològica d’una estratègia terapèutica que s’adreça a un dels mecanismes centrals de la malaltia.

La contribució de l’estudi

Potser el seu valor més gran rau no només a demostrar que el rituximab no és inferior a l’ocrelizumab, sinó en el tipus de proves que proporciona. Fins ara, les comparacions entre els dos fàrmacs s’havien basat en estudis observacionals propensos a biaixos i factors de confusió. Aquest assaig presenta, per primera vegada, una comparació directa, aleatoritzada i doble cec entre dues teràpies anti-CD20 en pacients adults amb esclerosi múltiple amb brots i remissions de nova diagnosi i recentment activa, la qual cosa redueix gran part de la incertesa que existia prèviament.

Des d’una perspectiva de farmacologia clínica, aquest estudi destaca la importància de generar evidència d’alta qualitat que compari alternatives terapèutiques amb mecanismes d’acció similars, i també permet una presa de decisions clíniques més informada.

Rocio Rodas

R3 de Farmacologia Clínica

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Rituximab en l’esclerosi múltiple: Assaig OVERLORD-MS