Vacances terapèutiques amb bifosfonats i fractura per fragilitat: noves dades

Publicat el 28 de maig de 2026 per

Els bifosfonats orals redueixen el risc de fractura, però l’ús a llarg termini s’associa amb un risc de fractura femoral atípica i d’osteonecrosi mandibular. Això ha fet que les guies recomanin considerar la interrupció del tractament (o una pausa terapèutica). Les proves que donen suport a les pauses terapèutiques són limitades, amb assaigs d’extensió petits i estudis observacionals heterogenis. Els investigadors d’aquest estudi publicat al BMJ es van plantejar avaluar l’associació entre la fractura per fragilitat i la interrupció de la prescripció de bifosfonats després de tres i cinc anys de tractament. Així mateix, explorar la incidència de fractura femoral atípica i osteonecrosi mandibular després de tres i cinc anys de prescripció continuada de bifosfonats.

Es va dissenyar un estudi de casos i controls a partir de dues cohorts niuades. Les dades es van obtenir de la Clinical Practice Research Datalink Aurum, una base de dades longitudinal anonimitzada de registres mèdics electrònics d’atenció primària del NHS, de l’1 de gener de 1997 al 31 de desembre de 2022.

S’hi van incloure adults de ≥18 anys en la data de la primera prescripció d’alendronat o risedronat, i amb dades d’atenció primària enllaçades amb els registres hospitalaris públics. Els pacients inclosos en les dues cohorts, de 3 i 5 anys, havien d’haver rebut risedronat o alendronat, amb una raó de possessió de medicació d’≥67 %. Després de 3 i 5 anys de tractament segons la cohort, el seguiment va ser de 2 anys després de la interrupció i es van analitzar el temps fins el primer esdeveniment: fractura per fragilitat, mort, final de l’estudi. Els casos eren aquells que van patir una fractura per fragilitat i es van emparellar amb fins a quatre participants de control. La variable principal va ser la incidència de fractura per fragilitat després de la interrupció del tractament.

Es van incloure dades de 26.809 i 13.408 participants als quals se’ls havien prescrit bifosfonats durant tres i cinc anys, respectivament. No es va observar una associació entre la interrupció de la prescripció de bifosfonats i la fractura per fragilitat en aquells pacients que van rebre bifosfonats durant tres anys [RR=1,02, IC95% (IC 0,85-1,24)] o cinc anys (RR=0,92, IC95% 0,75-1,13)]. El temps des de l’última recepta no es va associar amb la fractura per fragilitat. Després de tres i cinc anys de prescripció de bifosfonats, la incidència de fractures femorals atípiques va ser de 1,93 (IC del 95% 1,55-2,41) i 2,50 (1,92-3,26) per 1000 anys-persona, respectivament, i la incidència d’osteonecrosi de la mandíbula va ser de 0,07 (0,02-0,21) i 0,00 per 1000 anys-persona, respectivament, en un termini de dos anys.

Els autors van concloure que no s’observa una associació entre interrupció del tractament amb bifosfonats i la fractura per fragilitat, després de tres o cinc anys de prescripció. La incidència de fractura femoral atípica o osteonecrosi de la mandíbula va ser baixa.

Aquests resultats donen suport a les pauses de medicació de fins a dos anys després de la prescripció de bifosfonats durant tres o cinc anys amb un bon compliment terapèutic. Cal més recerca per determinar si els pacients amb un alt risc de fractura per fragilitat també poden interrompre el tractament amb bifosfonats de manera segura.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Vacances terapèutiques amb bifosfonats i fractura per fragilitat: noves dades

Desprescripció d’inhibidors de la bomba de protons i resultats en salut

Publicat el 27 de març de 2026 per

La prevalença de l’ús no justificat d’inhibidors de la bomba de protons (IBP) és elevada. Per tant, la retirada de la medicació és una estratègia clínica cada cop més comuna, especialment en pacients en què la indicació del tractament és poc clara pel que fa a l’equilibri entre beneficis i riscos.

Tot i que en general, els IBP són fàrmacs relativament segurs, el seu ús a llarg termini s’ha associat a un augment del risc de fractures osteoporòtiques, infeccions entèriques, neumònia, hipomagnesèmia, nefritis intersticial, o dèficit de ferro i vitamina B12, entre altres.

En pacients sense factors de risc de sagnat gastrointestinal, una estratègia de retirada d’IBP sembla segura pel que fa a la mortalitat i als ingressos hospitalaris. Aquesta és la conclusió dels autors d’aquest estudi de Echevarria et al publicat recentment.

Es va dissenyar un estudi de casos i controls de base poblacional amb l’objectiu d’avaluar els resultats de salut relacionats amb la seguretat de la desprescripció d’inhibidors de la bomba de protons (IBP) en pacients que ja no complien els criteris de tractament. La variable principal va ser la combinació de mort o ingrés hospitalari d’urgència. Altres variables avaluades van incloure sagnat gastrointestinal superior, altres esdeveniments gastrointestinals (úlceres, gastritis o esofagitis), hipomagnesèmia, hipocalcèmia, deficiència de ferro, pneumònia, infecció per *Clostridioides difficile i fractures òssies. Es va ajustar per sexe, edat, puntuació de Charlson, ingresos previs, el nombre de visites a l’atenció primària l’any anterior i el nombre de medicaments prescrits. A més, es va realitzar una anàlisi per descriure les trajectòries dels pacients.

S’hi van incloure un total de 28.161 pacients. Es va constatar que la retirada dels IBP s’associava a un efecte protector per a la variable principal (OR = 0,78; IC del 95 %: 0,70–0,88). Aquest efecte protector es va confirmar en ambdós sexes. Es va observar una incidència més alta d’esdeveniments adversos gàstrics, però no de sagnat gastrointestinal, i una incidència més baixa de deficiència de micronutrients, fractures i pneumònia en els pacients als quals se’ls va interrompre la prescripció d’IBP.

En pacients d’edat avançada polimedicats, l’ús d’IBP és una practica comuna. I és especialment remarcable en malalts ingressats. Apart de la idoneitat, o no, de la indicació, el patró d’ús en aquesta població és majoritàriament crònic i el seu ús no s’acostuma a revisar malgrat la durada del tractament i el canvi en les condicions del pacient. Per aquest motiu, es fa necessari promoure la revisió de la medicació per poder plantejar una retirada si s’escau. Amb això es poden evitar riscos a una població que en la majoria de casos ja té una càrrega de morbiditat considerable per altres patologies i altres tractaments.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Desprescripció d’inhibidors de la bomba de protons i resultats en salut

Nivell d’evidència i graus de recomanació: anàlisi de concordància.

Publicat el 26 de febrer de 2026 per

Les guies de pràctica clínica (GPC) són una eina essencial per orientar la presa de decisions basada en proves en medicina. No obstant, quan una guia recomana fermament una intervenció, estem realment davant d’una decisió avalada per proves científiques sòlides? O estem assumint, potser sense adonar-nos-en, que la certesa d’aquesta recomanació correspon automàticament a la qualitat de l’evidència disponible?

L’estudi «Level of Evidence and Strength of Recommendations in US Medical Society Clinical Practice Guidelines, 2019–2023: A Cross-Sectional Analysis» aborda precisament aquesta qüestió. Es tracta d’un estudi transversal que va analitza 7.582 recomanacions incloses en 309 guies publicades entre el 2019 i el 2023 per 23 societats mèdiques dels Estats Units. L’objectiu era avaluar la concordança entre dos elements clau: el nivell de proves que donen suport a una intervenció i la força de la recomanació amb què es proposa en la pràctica clínica.

En teoria, ambdós paràmetres haurien d’estar alineats: les recomanacions sòlides s’haurien de basar en proves d’alta qualitat, mentre que les proves limitades haurien de traduir-se en recomanacions més febles. No obstant això, els resultats de l’estudi suggereixen que aquesta relació no sempre es compleix. Tot i que la concordança general entre el LOE i el SOR va ser moderada, fins a un 73 % de les recomanacions classificades com a sòlides es van basar en nivells de proves inferiors als esperats o en cap prova.

En altres paraules, moltes intervencions que les guies recomanen fermament poden basar-se en proves moderades o febles, o fins i tot en el consens d’experts.

Això vol dir que les guies estan equivocades?

No necessàriament. Hi ha contextos clínics —com ara malalties greus, situacions urgents o escenaris en què la investigació experimental és difícil o èticament inviable— en els quals es pot justificar la formulació de recomanacions sòlides malgrat l’absència d’assaigs clínics robustos. No obstant això, la manca de transparència a l’hora de justificar aquesta discrepància pot dificultar la interpretació crítica de les recomanacions per part dels professionals que les apliquen.

Atès que les GPC guien directament la implementació d’intervencions terapèutiques, aquestes recomanacions determinen, en última instància, l’exposició dels pacients a tractaments farmacològics específics. En aquest sentit, val la pena preguntar-se: fins a quin punt algunes estratègies terapèutiques àmpliament utilitzades es basen en un equilibri benefici-risc realment ben establert? Podria l’emissió de recomanacions fortes en absència d’evidències sòlides contribuir indirectament a l’adopció d’intervencions el perfil de seguretat de les quals no estigui plenament definit?

Enfortir la transparència en el procés de desenvolupament de les recomanacions, especialment quan la seva força no es correspon amb la qualitat de les evidències disponibles, podria facilitar la presa de decisions més informats i crítics. En última instància, entendre què hi ha darrere d’una recomanació no només permet optimitzar la pràctica clínica, sinó que també avança cap a una medicina més segura, més prudent i realment basada en proves.

Rocio Rodas

R2 Farmacologia Clínica

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Nivell d’evidència i graus de recomanació: anàlisi de concordància.