Hiponatrèmia: un efecte advers que no hem de perdre de vista

La hiponatrèmia és un trastorn hidroelectrolític freqüent que pot provocar efectes adversos greus. En aquest estudi de Matsuura et al, els investigadors es van plantejar determinar el risc d’hiponatrèmia associat a l’ús concomitant d’ISRS i diürètics tiazídics en pacients a partir de 65 anys. Van dissenyar dos estudis de casos i controls anidats, a partir de les dades del registre Medicare, als Estats Units. Els casos van ser els individus amb diagnòstic d’hiponatrèmia. Els controls van ser individus sense el diagnòstic durant el període 2017 a 2019. Es va fer una regressió logística per establir el risc en els pacients analitzats.

Dels 551.298 pacients que van rebre un ISRS la mitjana d’edat va ser de 77,8 anys, un 69% van ser dones i un 91% de raça caucàsica. Es van identificar 701.007 pacients en tractament amb tiazídics, amb una mitjana d’edat de 77 anys, un 60% dones i un83% de raça caucàsica. La prevalença d’hiponatrèmia va ser del 9% en els pacients tractats amb ISRS i de 10% en el tractats amb tiazides. En els casos de pacients tractats amb els dos fàrmacs de manera simultània, la prevalença va ser del 13%. En els usuaris d’ISRS, l’OR d’hiponatrèmia amb l’ús concomitant de tiazides va ser d’1,24 (IC95% 1,22-1,26). En el cas dels usuaris de tiazides, l’OR d’ús simultani d’ISRS va ser d’1,27 (IC95% 1,24-1,29).

Pel que fa al mecanisme, es planteja que es produeix un excés de secreció d’ADH que provoca un augment de reabsorció d’aigua a l’organisme. Aquest excés d’aigua dilueix el sodi sèric però no modifica la capacitat dels ronyons d’excretar sodi del cos. Els resultats d’aquest estudi són consistents amb estudis previs. Però malgrat ser un efecte conegut, la seva prevalença és elevada. Entre les limitacions de l’estudi, no es va poder determinar l’adherència als tractaments. Tampoc es va incloure en l’anàlisi, a ingesta diària de sodi com a factor de confusió, o la determinació dels consum d’AINE com a medicació OTC, atès que és conegut l’efecte d’aquests fàrmacs sobre els nivells de sodi. Tot i les limitacions inherents al disseny observacional, una de les fortaleses de l’estudi rau en l’elevat nombre de pacients analitzats, fet que dona robustesa als resultats. Segons els autors, aquests resultats fan necessari plantejar la monitorització dels nivells de sodi en pacients que reben de manera simultània els dos fàrmacs.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Hiponatrèmia: un efecte advers que no hem de perdre de vista

Semaglutida en pacients amb trastorns psiquiàtrics greus. Cal fer recerca.

Fa uns mesos, la revista JAMA Psychiatry publicava un editorial en el que reflexionava sobre els reptes i les oportunitats de la semaglutida en psiquiatria. Les reflexions que es plantegen en aquest article ens han semblat rellevants i voldriem compartir.

La malaltia psiquiàtrica greu, per si mateixa, comporta una major morbiditat metabòlica que condiciona el pronòstic dels pacients i per tant el seu maneig. Tot i que els fàrmacs antipsicòtics són sense cap dubte, un element central de la teràpia d’aquests pacients, els seus efectes adversos sobre paràmetres metabòlics es sumen al context advers de la malaltia. D’altra banda, el pacients amb psicosis greus acostumen a tenir un estil de vida advers (sedentarisme, hàbits alimentaris, tabac, etc…) que contribueix sovint a empitjorar la situació. Un dels efectes és l’obesitat, que s’associa sovint a diabetis i altres factors de risc cardiovascular. En aquest context, la metformina ha mostrat la seva eficàcia per prevenir i tractar la disfunció metabòlica associada als antipsicòtics. No obstant, el seu efecte sobre el pes és modesta, amb reduccions entre un 3% i un 5% del pes.

Els anàlegs de la GLP1, inclosa la semaglutida, són un nou grup de medicaments que simulen l’efecte de la GLP1, reduint la secreció de glucagó i estimulant la d’insulina. Retarden el buidament gàstric i promouen la sacietat reduint la ingesta. Aquests efectes promouen la reducció de greix corporal i pes dels pacients tractats. El seu desenvolupament clínic el composen els assaigs clínics del programa STEP, que van avaluar l’eficàcia de la semaglutida en el tractament de l’obesitat. Els assaigs clínics STEP van excloure de manera sistemàtica la població amb trastorn mental greu. Les dades d’eficàcia en aquests pacients, per tant, han de sorgir de nous assaigs clínics actualment en marxa. Mentre no es disposa de resultats, investigadors com Prasad et al, presenten resultats d’estudis de pràctica clínica. Es tracta d’una sèrie de 12 pacients amb psicosi greu i obesitat (IMC=36), que no havien presentat resposta a la metformina per reduir el pes. L’ús de semaglutida 2 mg/setmana es va associar a reduccions significatives de pes als 3, 6 i 12 mesos. Els autors conclouen que aquestes dades s’han de confirmar amb la realització d’assaigs clínics especificament dissenyats.

Pel que fa a la seguretat, però, hi ha dos aspectes que s’han de seguir d’aprop: els risc de conducta o ideació suicida i la gastroparèsia. Sobre el primer les dades són contradictòries: l‘EMA havia advertit d’aquest risc per notificacions rebudes, però estudis posteriors no ho han confirmat. En canvi, sembla més robusta l’associació amb quadres de gastroparèsia, pancreatitis i obstrucció intestinal, segons resultats d’una anàlisi recent (Sodhi et al.). Les reduccions en la motilitat gastrointestinal han motivat les modificacions en guies de pràctica clínica en procediments que requereixen buidament gàstric per l’anestèsia; i requereix especial consideració quan el fàrmac s’administra juntament amb fàrmacs com la clozapina.

Amb tota aquesta informació, només una recerca rigorosa permetrà determinar amb claredat quin lloc ha d’ocupar la semaglutida o altres fàrmacs relacionats, en la terapèutica dels trastorns metabòlics en malalts mentals greus, i a quins riscos estem disposats a exposar els pacients.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Semaglutida en pacients amb trastorns psiquiàtrics greus. Cal fer recerca.

Anàlegs del receptor de la GLP-1 i risc de suïcidi: noves dades

En una entrada prèvia a mitjans del 2023, informàvem que l’EMA, a través del PRAC, iniciava l’anàlisi d’un senyal sobre un augment del risc d’ideació o de conducta suïcida associada a l’ús d’anàlegs de la GLP-1. Avui publiquem els resultats d´un estudi observacional realitzat per investigadors canadencs que sembla que no confirma aquestes dades.
Es tracta d’un estudi observacional per avaluar si l’ús d’agonistes del receptor de GLP-1 en pacients amb diabetis tipus 2 està associat amb un major risc d’ideació suïcida, autolesions o suïcidi, en comparació amb els inhibidors de dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i els inhibidors del cotransportador de sodi-glucosa (SGLT-2).

Es va dissenyar un estudi de cohorts amb comparador actiu utilitzant dades de la base de dades britànica CPRD. S’hi van incloure dues cohorts de pacients diabètics; la primera amb pacients que van iniciar o van continuar tractament amb anàlegs GLP-1 (n=36.082) o inhibidors de la DPP-4 (n=234.028) entre el 2007 i el 2020 i la segona amb inici o continuació d’anàlegs GLP-1 (n=32.236) o bé inhibidors SGLT-2 entre 2013 i 2020. Les dues cohorts van ser seguides fins a març del 2021. La variable principal va ser la “suïcidabilitat”, definida com una combinada d’ideació, conducta autolesiva, o suïcidi.

Els resultats van mostrar que, en anàlisis crues, l’ús de GLP-1 es va associar amb més incidència de suïcidabilitat en comparació amb DPP-4 i SGLT-2. Tot i això, després d’ajustar per factors de confusió, no es va observar una associació significativa amb l’ús d’anàlegs de la GLP-1 comparat amb els altres hipoglucemiants. Aquests resultats van ser similars quan es van analitzar per separat els diferents components de la variable principal (la ideació suïcida, les autolesions o el suïcidi).


A l’editorial acompanyant es comenta que, encara que les metaanàlisis d’assaigs clínics que s’han dut a terme no han mostrast un augment del risc de suïcidi, depressió, ansietat i altres efectes adversos en la salut mental, aquests assaigs no van ser dissenyats per avaluar aquests resultats i el seu poder estadístic ha estat limitat a causa del baix nombre d’esdeveniments. A més, la majoria dels assaigs han exclòs pacients amb alt risc de suïcidi. En aquest context, calen estudis observacionals ben dissenyats que donin resposta a aquestes questions.


Entre les limitacions es destaca que aproximadament dos terços dels esdeveniments registrats van ser ideació suïcida, que no sempre es documenta de manera completa a bases de dades rutinàries. La definició i contingut del terme “ideació suïcida” al CPRD no van ser descrits, cosa que genera incertesa sobre la seva validesa. La mort per suïcidi, l’esdeveniment més rellevant, no es va poder avaluar amb precisió a causa del baix nombre de casos. A més, una proporció significativa dels pacients va fer servir medicaments d’ús menys comú com exenatida i lixisenatida, mentre que semaglutida, l’agonista GLP-1 més utilitzat actualment, només es va fer servir en menys del 10% dels casos. Futurs estudis podrien centrar-se a avaluar específicament la seguretat de semaglutida i tirzepatida, que han guanyat popularitat a causa de la seva major efectivitat en la reducció de pes i control glucèmic.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Anàlegs del receptor de la GLP-1 i risc de suïcidi: noves dades