Fa uns mesos, la revista JAMA Psychiatry publicava un editorial en el que reflexionava sobre els reptes i les oportunitats de la semaglutida en psiquiatria. Les reflexions que es plantegen en aquest article ens han semblat rellevants i voldriem compartir.
La malaltia psiquiàtrica greu, per si mateixa, comporta una major morbiditat metabòlica que condiciona el pronòstic dels pacients i per tant el seu maneig. Tot i que els fàrmacs antipsicòtics són sense cap dubte, un element central de la teràpia d’aquests pacients, els seus efectes adversos sobre paràmetres metabòlics es sumen al context advers de la malaltia. D’altra banda, el pacients amb psicosis greus acostumen a tenir un estil de vida advers (sedentarisme, hàbits alimentaris, tabac, etc…) que contribueix sovint a empitjorar la situació. Un dels efectes és l’obesitat, que s’associa sovint a diabetis i altres factors de risc cardiovascular. En aquest context, la metformina ha mostrat la seva eficàcia per prevenir i tractar la disfunció metabòlica associada als antipsicòtics. No obstant, el seu efecte sobre el pes és modesta, amb reduccions entre un 3% i un 5% del pes.

Els anàlegs de la GLP1, inclosa la semaglutida, són un nou grup de medicaments que simulen l’efecte de la GLP1, reduint la secreció de glucagó i estimulant la d’insulina. Retarden el buidament gàstric i promouen la sacietat reduint la ingesta. Aquests efectes promouen la reducció de greix corporal i pes dels pacients tractats. El seu desenvolupament clínic el composen els assaigs clínics del programa STEP, que van avaluar l’eficàcia de la semaglutida en el tractament de l’obesitat. Els assaigs clínics STEP van excloure de manera sistemàtica la població amb trastorn mental greu. Les dades d’eficàcia en aquests pacients, per tant, han de sorgir de nous assaigs clínics actualment en marxa. Mentre no es disposa de resultats, investigadors com Prasad et al, presenten resultats d’estudis de pràctica clínica. Es tracta d’una sèrie de 12 pacients amb psicosi greu i obesitat (IMC=36), que no havien presentat resposta a la metformina per reduir el pes. L’ús de semaglutida 2 mg/setmana es va associar a reduccions significatives de pes als 3, 6 i 12 mesos. Els autors conclouen que aquestes dades s’han de confirmar amb la realització d’assaigs clínics especificament dissenyats.
Pel que fa a la seguretat, però, hi ha dos aspectes que s’han de seguir d’aprop: els risc de conducta o ideació suicida i la gastroparèsia. Sobre el primer les dades són contradictòries: l‘EMA havia advertit d’aquest risc per notificacions rebudes, però estudis posteriors no ho han confirmat. En canvi, sembla més robusta l’associació amb quadres de gastroparèsia, pancreatitis i obstrucció intestinal, segons resultats d’una anàlisi recent (Sodhi et al.). Les reduccions en la motilitat gastrointestinal han motivat les modificacions en guies de pràctica clínica en procediments que requereixen buidament gàstric per l’anestèsia; i requereix especial consideració quan el fàrmac s’administra juntament amb fàrmacs com la clozapina.
Amb tota aquesta informació, només una recerca rigorosa permetrà determinar amb claredat quin lloc ha d’ocupar la semaglutida o altres fàrmacs relacionats, en la terapèutica dels trastorns metabòlics en malalts mentals greus, i a quins riscos estem disposats a exposar els pacients.


