Semaglutida en pacients amb trastorns psiquiàtrics greus. Cal fer recerca.

Fa uns mesos, la revista JAMA Psychiatry publicava un editorial en el que reflexionava sobre els reptes i les oportunitats de la semaglutida en psiquiatria. Les reflexions que es plantegen en aquest article ens han semblat rellevants i voldriem compartir.

La malaltia psiquiàtrica greu, per si mateixa, comporta una major morbiditat metabòlica que condiciona el pronòstic dels pacients i per tant el seu maneig. Tot i que els fàrmacs antipsicòtics són sense cap dubte, un element central de la teràpia d’aquests pacients, els seus efectes adversos sobre paràmetres metabòlics es sumen al context advers de la malaltia. D’altra banda, el pacients amb psicosis greus acostumen a tenir un estil de vida advers (sedentarisme, hàbits alimentaris, tabac, etc…) que contribueix sovint a empitjorar la situació. Un dels efectes és l’obesitat, que s’associa sovint a diabetis i altres factors de risc cardiovascular. En aquest context, la metformina ha mostrat la seva eficàcia per prevenir i tractar la disfunció metabòlica associada als antipsicòtics. No obstant, el seu efecte sobre el pes és modesta, amb reduccions entre un 3% i un 5% del pes.

Els anàlegs de la GLP1, inclosa la semaglutida, són un nou grup de medicaments que simulen l’efecte de la GLP1, reduint la secreció de glucagó i estimulant la d’insulina. Retarden el buidament gàstric i promouen la sacietat reduint la ingesta. Aquests efectes promouen la reducció de greix corporal i pes dels pacients tractats. El seu desenvolupament clínic el composen els assaigs clínics del programa STEP, que van avaluar l’eficàcia de la semaglutida en el tractament de l’obesitat. Els assaigs clínics STEP van excloure de manera sistemàtica la població amb trastorn mental greu. Les dades d’eficàcia en aquests pacients, per tant, han de sorgir de nous assaigs clínics actualment en marxa. Mentre no es disposa de resultats, investigadors com Prasad et al, presenten resultats d’estudis de pràctica clínica. Es tracta d’una sèrie de 12 pacients amb psicosi greu i obesitat (IMC=36), que no havien presentat resposta a la metformina per reduir el pes. L’ús de semaglutida 2 mg/setmana es va associar a reduccions significatives de pes als 3, 6 i 12 mesos. Els autors conclouen que aquestes dades s’han de confirmar amb la realització d’assaigs clínics especificament dissenyats.

Pel que fa a la seguretat, però, hi ha dos aspectes que s’han de seguir d’aprop: els risc de conducta o ideació suicida i la gastroparèsia. Sobre el primer les dades són contradictòries: l‘EMA havia advertit d’aquest risc per notificacions rebudes, però estudis posteriors no ho han confirmat. En canvi, sembla més robusta l’associació amb quadres de gastroparèsia, pancreatitis i obstrucció intestinal, segons resultats d’una anàlisi recent (Sodhi et al.). Les reduccions en la motilitat gastrointestinal han motivat les modificacions en guies de pràctica clínica en procediments que requereixen buidament gàstric per l’anestèsia; i requereix especial consideració quan el fàrmac s’administra juntament amb fàrmacs com la clozapina.

Amb tota aquesta informació, només una recerca rigorosa permetrà determinar amb claredat quin lloc ha d’ocupar la semaglutida o altres fàrmacs relacionats, en la terapèutica dels trastorns metabòlics en malalts mentals greus, i a quins riscos estem disposats a exposar els pacients.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Semaglutida en pacients amb trastorns psiquiàtrics greus. Cal fer recerca.

Anàlegs del receptor de la GLP-1 i risc de suïcidi: noves dades

En una entrada prèvia a mitjans del 2023, informàvem que l’EMA, a través del PRAC, iniciava l’anàlisi d’un senyal sobre un augment del risc d’ideació o de conducta suïcida associada a l’ús d’anàlegs de la GLP-1. Avui publiquem els resultats d´un estudi observacional realitzat per investigadors canadencs que sembla que no confirma aquestes dades.
Es tracta d’un estudi observacional per avaluar si l’ús d’agonistes del receptor de GLP-1 en pacients amb diabetis tipus 2 està associat amb un major risc d’ideació suïcida, autolesions o suïcidi, en comparació amb els inhibidors de dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i els inhibidors del cotransportador de sodi-glucosa (SGLT-2).

Es va dissenyar un estudi de cohorts amb comparador actiu utilitzant dades de la base de dades britànica CPRD. S’hi van incloure dues cohorts de pacients diabètics; la primera amb pacients que van iniciar o van continuar tractament amb anàlegs GLP-1 (n=36.082) o inhibidors de la DPP-4 (n=234.028) entre el 2007 i el 2020 i la segona amb inici o continuació d’anàlegs GLP-1 (n=32.236) o bé inhibidors SGLT-2 entre 2013 i 2020. Les dues cohorts van ser seguides fins a març del 2021. La variable principal va ser la “suïcidabilitat”, definida com una combinada d’ideació, conducta autolesiva, o suïcidi.

Els resultats van mostrar que, en anàlisis crues, l’ús de GLP-1 es va associar amb més incidència de suïcidabilitat en comparació amb DPP-4 i SGLT-2. Tot i això, després d’ajustar per factors de confusió, no es va observar una associació significativa amb l’ús d’anàlegs de la GLP-1 comparat amb els altres hipoglucemiants. Aquests resultats van ser similars quan es van analitzar per separat els diferents components de la variable principal (la ideació suïcida, les autolesions o el suïcidi).


A l’editorial acompanyant es comenta que, encara que les metaanàlisis d’assaigs clínics que s’han dut a terme no han mostrast un augment del risc de suïcidi, depressió, ansietat i altres efectes adversos en la salut mental, aquests assaigs no van ser dissenyats per avaluar aquests resultats i el seu poder estadístic ha estat limitat a causa del baix nombre d’esdeveniments. A més, la majoria dels assaigs han exclòs pacients amb alt risc de suïcidi. En aquest context, calen estudis observacionals ben dissenyats que donin resposta a aquestes questions.


Entre les limitacions es destaca que aproximadament dos terços dels esdeveniments registrats van ser ideació suïcida, que no sempre es documenta de manera completa a bases de dades rutinàries. La definició i contingut del terme “ideació suïcida” al CPRD no van ser descrits, cosa que genera incertesa sobre la seva validesa. La mort per suïcidi, l’esdeveniment més rellevant, no es va poder avaluar amb precisió a causa del baix nombre de casos. A més, una proporció significativa dels pacients va fer servir medicaments d’ús menys comú com exenatida i lixisenatida, mentre que semaglutida, l’agonista GLP-1 més utilitzat actualment, només es va fer servir en menys del 10% dels casos. Futurs estudis podrien centrar-se a avaluar específicament la seguretat de semaglutida i tirzepatida, que han guanyat popularitat a causa de la seva major efectivitat en la reducció de pes i control glucèmic.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Anàlegs del receptor de la GLP-1 i risc de suïcidi: noves dades

Suzetrigina: un nou analgèsic

La FDA acaba d’autoritzar la suzetrigina (Journavx), un analgèsic no opioide per al tractament del dolor agut moderat a intens de curta durada en adults. El seu desenvolupament se centra en la hipòtesi que evita els problemes d’addicció que generen els opioides. S’administra per via oral en comprimits de 50 mg. Es tracta del primer fàrmac del seu grup i el primer analgèsic aprovat per l’FDA en 25 anys i és el resultat del Food and Drug Administration Overdose Prevention Framework que treballa per reduir l’impacte en salut pública de la crisi dels opiacis en aquest país, mitjançant la promoció del desenvolupament de nous analgèsics no opiacis.

L’eficàcia de la suzetrigina es basa en els resultats de dos assaigs clínics aleatoritzats, doble cec, controlats amb placebo en pacients amb dolor agut postquirúrgic, un grup després d’una abdominoplàstia i l’altre després d’una bunionectomia. Els resultats van mostrar que el fàrmac va reduir el dolor de manera més eficaç que un placebo.

El perfil de seguretat de suzetrigina es basa principalment en dades dels assaigs, en 874 participants amb dolor agut moderat a sever després d’abdominoplàstia i bunionectomia, amb dades de seguretat de suport d’un estudi obert d’un sol braç en 256 participants amb dolor agut moderat a sever en una varietat d’indicacions de dolor agut. Les reaccions adverses més freqüents van ser pruïja, espasmes musculars, augment del nivell sanguini de creatina fosfoquinasa i erupció cutania. Suzetrigina està contraindicat per a l’ús concomitant amb inhibidors potents del CYP3A.

La suzetrigina actua alterant la via de senyalització del dolor que involucra els canals de sodi depenents de voltatge a sistema nerviós perifèric; això evitaria el potencial addictiu d’opioides que actuen a nivell de sistema nerviós central. A diferència dels medicaments opioides, que redueixen els senyals de dolor al cervell, la suzetrigina actúa tancant els canals de sodi a nervis perifèrics i evita que es transmeti el senyal dolorós al cervell.​

Tot i que l’autorització inicial contempla el tractament del dolor agut, hi ha la possibilitat que també pugui ser útil per al maneig del dolor crònic.

El fàrmac encara no ha estat presentat per avaluació a Europa.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Suzetrigina: un nou analgèsic