Tirzepatida per al tractament de l’obesitat: assaig clínic SURMOUNT-5.

Publicat el 20 de juny de 2025 per

S’ha publicat l’assaig SURMOUNT-5 que compara semaglutida davant de tirzepatida en el tractament de l’obesitat. Es tracta d’un assaig de fase 3b, obert i controlat, realitzat en adults obesos sense diabetis, més grans de 18 anys. Les dosis que es van avaluar van ser les màximes tolerades (10 a 15 mg per a tirzepatida i 1.7 o 2.4mg per a semaglutida) ambdues subcutànies. L’estudi es va realitzar a 32 centres dels Estats Units i de Puerto rico, amb l’aprovació prèvia dels comitès d’ètica i la signatura del consentiment informat per part dels participants. La variable principal d’aquest estudi va ser la pèrdua de pes i la disminució de la circumferència abdominal, des del moment d’administrar el fàrmac fins a la setmana 72.

Hi van participar un total de 751 pacients, que van ser aleatoritzats 1:1. Inicialment s’administrava la dosi més petita i augmentava segons la tolerància cada 4 setmanes. Tot això durant 72 setmanes que va durar l’assaig (18 mesos).

S’hi van incloure participants majors de 18 anys, amb un IMC de 30 o superior, o un IMC de 27 o superior amb almenys una complicació relacionada amb l’obesitat (hipertensió, dislipidèmia, apnea obstructiva del son o malaltia cardiovascular), i que van informar d’almenys un intent fallit de baixar de pes amb una dieta.

Els criteris d’exclusió van ser diagnòstic de diabetis, tractament quirúrgic per a l’obesitat, tractament farmacològic amb un medicament per baixar de pes o un agonista del receptor GLP-1 els 90 dies previs a la selecció, un canvi de pes de més de 5 kg els 90 dies previs a la selecció.

Pel que fa als resultats, els pacients tenien una edat aproximada de 44 anys, més del 90% eren menors de 65 anys, i més del 60% eren dones. L’IMC era de 39 i més del 50% a tots els grups es trobaven en una situació clínica de prediabetis. Pel que fa a la variable principal d’eficàcia, els pacients tractats amb tirzepatida van presentar una reducció de pes del 20,2% a les 72 setmanes, en comparació amb una reducció del 13,7% al grup tractat amb semaglutida. Aquestes diferències van ser estadísticament significatives. La reducció de pes va ser aproximadament un 6% inferior entre els homes que entre les dones dels dos grups, una troballa que es creu que explica la reducció de pes lleugerament inferior a l’assaig actual comparat amb els anteriors.

Les avaluacions de seguretat van incloure efectes adversos més freqüents (gastrointestinals) i efectes adversos greus, dels quals destaca la pancreatitis.

Els autors van concloure que, entre els participants amb obesitat, però sense diabetis, el tractament amb tirzepatida va ser superior al tractament amb semaglutida pel que fa a la reducció del pes corporal i el perímetre abdominal a la setmana 72.

Estefanía Palma Alarcon

Resident de tercer año

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Tirzepatida per al tractament de l’obesitat: assaig clínic SURMOUNT-5.

Hiponatrèmia: un efecte advers que no hem de perdre de vista

Publicat el 20 de maig de 2025 per

La hiponatrèmia és un trastorn hidroelectrolític freqüent que pot provocar efectes adversos greus. En aquest estudi de Matsuura et al, els investigadors es van plantejar determinar el risc d’hiponatrèmia associat a l’ús concomitant d’ISRS i diürètics tiazídics en pacients a partir de 65 anys. Van dissenyar dos estudis de casos i controls anidats, a partir de les dades del registre Medicare, als Estats Units. Els casos van ser els individus amb diagnòstic d’hiponatrèmia. Els controls van ser individus sense el diagnòstic durant el període 2017 a 2019. Es va fer una regressió logística per establir el risc en els pacients analitzats.

Dels 551.298 pacients que van rebre un ISRS la mitjana d’edat va ser de 77,8 anys, un 69% van ser dones i un 91% de raça caucàsica. Es van identificar 701.007 pacients en tractament amb tiazídics, amb una mitjana d’edat de 77 anys, un 60% dones i un83% de raça caucàsica. La prevalença d’hiponatrèmia va ser del 9% en els pacients tractats amb ISRS i de 10% en el tractats amb tiazides. En els casos de pacients tractats amb els dos fàrmacs de manera simultània, la prevalença va ser del 13%. En els usuaris d’ISRS, l’OR d’hiponatrèmia amb l’ús concomitant de tiazides va ser d’1,24 (IC95% 1,22-1,26). En el cas dels usuaris de tiazides, l’OR d’ús simultani d’ISRS va ser d’1,27 (IC95% 1,24-1,29).

Pel que fa al mecanisme, es planteja que es produeix un excés de secreció d’ADH que provoca un augment de reabsorció d’aigua a l’organisme. Aquest excés d’aigua dilueix el sodi sèric però no modifica la capacitat dels ronyons d’excretar sodi del cos. Els resultats d’aquest estudi són consistents amb estudis previs. Però malgrat ser un efecte conegut, la seva prevalença és elevada. Entre les limitacions de l’estudi, no es va poder determinar l’adherència als tractaments. Tampoc es va incloure en l’anàlisi, a ingesta diària de sodi com a factor de confusió, o la determinació dels consum d’AINE com a medicació OTC, atès que és conegut l’efecte d’aquests fàrmacs sobre els nivells de sodi. Tot i les limitacions inherents al disseny observacional, una de les fortaleses de l’estudi rau en l’elevat nombre de pacients analitzats, fet que dona robustesa als resultats. Segons els autors, aquests resultats fan necessari plantejar la monitorització dels nivells de sodi en pacients que reben de manera simultània els dos fàrmacs.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Hiponatrèmia: un efecte advers que no hem de perdre de vista

Semaglutida en pacients amb trastorns psiquiàtrics greus. Cal fer recerca.

Publicat el 28 d'abril de 2025 per

Fa uns mesos, la revista JAMA Psychiatry publicava un editorial en el que reflexionava sobre els reptes i les oportunitats de la semaglutida en psiquiatria. Les reflexions que es plantegen en aquest article ens han semblat rellevants i voldriem compartir.

La malaltia psiquiàtrica greu, per si mateixa, comporta una major morbiditat metabòlica que condiciona el pronòstic dels pacients i per tant el seu maneig. Tot i que els fàrmacs antipsicòtics són sense cap dubte, un element central de la teràpia d’aquests pacients, els seus efectes adversos sobre paràmetres metabòlics es sumen al context advers de la malaltia. D’altra banda, el pacients amb psicosis greus acostumen a tenir un estil de vida advers (sedentarisme, hàbits alimentaris, tabac, etc…) que contribueix sovint a empitjorar la situació. Un dels efectes és l’obesitat, que s’associa sovint a diabetis i altres factors de risc cardiovascular. En aquest context, la metformina ha mostrat la seva eficàcia per prevenir i tractar la disfunció metabòlica associada als antipsicòtics. No obstant, el seu efecte sobre el pes és modesta, amb reduccions entre un 3% i un 5% del pes.

Els anàlegs de la GLP1, inclosa la semaglutida, són un nou grup de medicaments que simulen l’efecte de la GLP1, reduint la secreció de glucagó i estimulant la d’insulina. Retarden el buidament gàstric i promouen la sacietat reduint la ingesta. Aquests efectes promouen la reducció de greix corporal i pes dels pacients tractats. El seu desenvolupament clínic el composen els assaigs clínics del programa STEP, que van avaluar l’eficàcia de la semaglutida en el tractament de l’obesitat. Els assaigs clínics STEP van excloure de manera sistemàtica la població amb trastorn mental greu. Les dades d’eficàcia en aquests pacients, per tant, han de sorgir de nous assaigs clínics actualment en marxa. Mentre no es disposa de resultats, investigadors com Prasad et al, presenten resultats d’estudis de pràctica clínica. Es tracta d’una sèrie de 12 pacients amb psicosi greu i obesitat (IMC=36), que no havien presentat resposta a la metformina per reduir el pes. L’ús de semaglutida 2 mg/setmana es va associar a reduccions significatives de pes als 3, 6 i 12 mesos. Els autors conclouen que aquestes dades s’han de confirmar amb la realització d’assaigs clínics especificament dissenyats.

Pel que fa a la seguretat, però, hi ha dos aspectes que s’han de seguir d’aprop: els risc de conducta o ideació suicida i la gastroparèsia. Sobre el primer les dades són contradictòries: l‘EMA havia advertit d’aquest risc per notificacions rebudes, però estudis posteriors no ho han confirmat. En canvi, sembla més robusta l’associació amb quadres de gastroparèsia, pancreatitis i obstrucció intestinal, segons resultats d’una anàlisi recent (Sodhi et al.). Les reduccions en la motilitat gastrointestinal han motivat les modificacions en guies de pràctica clínica en procediments que requereixen buidament gàstric per l’anestèsia; i requereix especial consideració quan el fàrmac s’administra juntament amb fàrmacs com la clozapina.

Amb tota aquesta informació, només una recerca rigorosa permetrà determinar amb claredat quin lloc ha d’ocupar la semaglutida o altres fàrmacs relacionats, en la terapèutica dels trastorns metabòlics en malalts mentals greus, i a quins riscos estem disposats a exposar els pacients.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Semaglutida en pacients amb trastorns psiquiàtrics greus. Cal fer recerca.