Estatines i risc de miastènia gravis

S’han notificat alguns casos d’inici o empitjorament de miastènia gravis en pacients tractats amb estatines. L’Agència britànica del Medicament ha informat d’un petit nombre de casos notificats de sospita de miastènia gravis associat al tractament amb una estatina.

L’Agència Europea del Medicament (EMA) també ha alertat sobre aquest risc. En una guia de consens internacional de 2020 es recomana una vigilància estreta dels pacients amb miastènia gravis quan s’inicia el tractament amb una estatina, atès que les estatines poden rarament empitjorar o precipitar una miastènia gravis.

Des del juny del 1995 fins al juny del 2023, l’Agència Britànica del Medicament (MHRA) ha rebut 10 notificacions de sospita de miastènia gravis associada al tractament amb una estatina (com simvastatina, atorvastatina o pravastatina). Atès l’ús ampli d’estatines, el nombre de casos és molt reduït. Dels 10 casos notificats, la mitjana d’edat dels pacients era de 66 anys (amb un interval entre 40 i 89 anys i la majoria tenien més de 60 anys). Els símptomes, que es van iniciar des de pocs dies fins a 3 mesos de l’inici de l’estatina, van incloure doble visió, dificultat per parlar o empassar, debilitat d’extremitats inferiors i dificultat per respirar. En tres dels 10 casos es va produir recurrència o exacerbació dels símptomes en pacients amb miastènia gravis coneguda. En un cas, hi va haver reexposició amb recurrència dels símptomes en reiniciar l’estatina. En 4 casos, els pacients van ser hospitalitzats, però la majoria es van recuperar i no hi va haver casos mortals.

Fins ara, no hi ha prou dades per concloure si diferents estatines, diferent durada del tractament i diferents dosis alteren el risc. Tampoc no es coneix si el desenvolupament d’una miastènia gravis de nova aparició després del tractament amb una estatina és transitori o permanent.


En els darrers mesos, les agències reguladores han informat d’alguns casos notificats d’inici o exacerbació de miastènia gravis en pacients tractats amb estatines, i s’actualitzarà la informació a les fitxes tècniques i el prospecte d’aquests medicaments. Es recomana informar els pacients que acudeixin al seu metge en cas de presentar algun símptoma com a debilitat en extremitats, visió doble o parpelles caigudes, dificultat per empassar o dificultat per respirar.

Els casos de possibles efectes adversos de tipus miastènic associats amb les estatines eren coneguts. El 2019, una anàlisi de les notificacions recollides a la base de dades de l’OMS VigiBase va mostrar que en un 4,3% dels casos notificats de miastènia gravis el fàrmac sospitós era una estatina2. Els autors consideren un possible senyal de seguretat feble que es veu compensat pels beneficis cardiovasculars de les estatines, però els professionals han de ser conscients d’aquesta possible reacció que pot requerir considerar la retirada del fàrmac o el tractament de la miastènia. Es desconeix el mecanisme d’aquesta associació i no s’ha descrit la presència d’anticossos antireceptor d’acetilcolina en tots els casos. En una guia de consens es recomana una vigilància estreta dels pacients amb miastènia gravis quan s’inicia una estatina. Tot i que el nombre de casos és molt reduït, atès l’ampli ús d’estatines, cal tenir present el possible risc i es recomana una estreta vigilància dels pacients amb miastènia quan s’inicia el tractament amb estatines.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Estatines i risc de miastènia gravis

Mortalitat per reaccions adverses a medicaments

Les reaccions adverses a medicaments són una qüestió rellevant de salut pública. Tot i això, les dades sobre mortalitat associada a RAM estan limitades a avaluacions d’àmbit nacional.
Es va dur a terme un estudi observacional amb l’objectiu d’analitzar les tendències a llarg termini sobre mortalitat associada a RAM utilitzant la base de dades de mortalitat de l’OMS. Es van analitzar taxes de mortalitat ajustades per edat, gènere i regió (Amèrica del nord, Amèrica llatina i Carib, Europa occidental, Europa oriental i Pacífic oest). Es va avaluar l’evolució temporal de la mortalitat entre països durant el període entre 2001 i 2019. l’análisi de tendències temporals es va ajustar per variables geogràfiques, poblacionals i clíniques.


Els resultats van mostrar una taxa de mortalitat global associada a RAM per 100.000 habitants que va augmentar de 2,05 (IC95% 0,92-3,18) el 2001 fins a 6,86 (IC95% 5,76-7,95) el 2019, amb un increment de 3,3 vegades en el període estudiat. Les dades d’Espanya van mostrar una taxa de mortalitat va passar de l’1,9 a l’1,52 per 100.000 habitants entre els anys 2001 i 2019. Aquesta disminució no es va observar a molts dels altres països de l’Europa occidental, considerant unes característiques sociodemogràfiques més similars que amb altres regions. Les taxes de mortalitat van ser superiors en homes que en dones, especialment a la franja d’edat entre 20 i 50 anys. Es va observar una mortalitat més gran en el grup d’edat de més de 75 anys per als dos sexes. Respecte a la zona geogràfica, Amèrica del nord va presentar la taxa de mortalitat més elevada.
Conclusions: Els resultats d‟aquest estudi mostren un augment en les taxes de mortalitat deguda a RAM a nivell global. Els autors consideren prioritari establir sistemes de farmacovigilància eficaços que permetin reduir aquestes xifres.

Entre els factors predisponents a patir reaccions adverses hi ha l’edat i el sexe (són més freqüents en la gent gran i les dones), la comorbiditat (principalment la insuficiència renal), la polifarmàcia (a causa de les múltiples interaccions farmacològiques), o l’exposició prèvia a factors ambientals o genètics. La informació disponible sobre la seguretat dels medicaments augmenta amb l’experiència d’ús. Per això, les activitats de vigilància postcomercialització són fonamentals per perfilar el perfil de seguretat dels fàrmacs i minimitzar els riscos amb l’ús, especialment a les poblacions més vulnerables.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Mortalitat per reaccions adverses a medicaments

Semaglutida en pacients amb ICC, obesitat i diabetis tipus-II: Noves dades

En pacients amb insuficiència cardíaca amb fracció d’ejecció conservada relacionada amb l’obesitat i la diabetis tipus 2, la semaglutida produeix més reduccions en els símptomes relacionats amb la insuficiència cardíaca i les limitacions físiques i una pèrdua més gran de pes que el placebo al cap d’1 any.

Es tracta d’un assaig clínic multicèntric que va incloure 616 pacients amb insuficiència cardíaca (IC) amb fracció d’ejecció conservada (FEV >= 45%), diabetis tipus 2 i IMC 30. L’aleatorització va ser estratificada segons IMC (<35 vs > 35) i es va assignar 1:1 a algun dels dos grups: semaglutida 2.4 mg/setmana (n=310) o placebo (n=306). El seguiment va ser de 52 setmanes. L’anàlisi va ser la intenció de tractar.

Les variables primàries de l’estudi van ser els canvis en una escala entre 0 i 100 que avalua símptomes i limitacions físiques (Kansas City Cardiomyopathy Questionnaire Clinical Summary Score -KCCQ-CSS-) i canvis a l’IMC. Les variables secundàries incloïen canvis a la prova de caminada de 6 minuts, criteris de valoració jeràrquics compostos (incloent mort, esdeveniments d’insuficiència cardíaca, canvis de puntuació a l’escala KCCQ-Css ia la distància de caminada als 6 minuts) i canvis als nivells de Proteïna C reactiva (PCR).

Hi va haver una discontinuació prematura en ambdós grups quedant al grup de Semaglutida (n=292) i placebo (n=291)
VARIBLES PRINCIPALS:
● El canvi mitjà a l’escala KCCQ-CSS va ser de 13,7 punts amb semaglutida i 6,4 punts amb placebo (diferència estimada, 7,3 punts; IC95%,4,1-10,4; p<0,001),
● El canvi percentual mitjà en el pes corporal va ser de -9,8% amb semaglutida i -3,4% amb placebo (diferència estimada, -6,4 punts percentuals; IC95%, -7,6-5,2; p<0,001).
Els resultats per a les variables secundàries van afavorir la semaglutida sobre el placebo, el canvi en la distància caminada als 6 minuts, la variable secundària combinada, i els canvis en el valor de PCR. Totes les diferències van assolir significació estadística.

Pel que fa als aspectes de seguretat, es van notificar efectes adversos greus en 55 pacients (17,7%) al grup de semaglutida i 88 (28,8%) al grup de placebo. Entre aquests es van incloure trastorns cardíacs (6.1 vs 13.1) i infeccions(3.9 vs 8.8). La freqüència de discontinuació va ser similar en tots dos grups.

Entre les limitacions de l’estudi destaquen, una baixa proporció de pacients de raça negra, el fet que lestudi només va avaluar millora simptomàtica i de limitacions físiques sense mesurar hospitalitzacions ni visites a urgències. Per acabar, el seguiment va ser només d’un any.

Globalment aquests resultats proporcionen dades preliminars sobre l’eficàcia de semaglutida en variables clíniques cardiovasculars. No obstant això, tal com comenten els autors a la discussió, aquests resultats hauran de ser confirmats mitjançant assajos clínics en pacients amb ICC.

Anahí Alvarez Rotondo. R3 Farmacología Clínica

Hospital subzonal especializado Elina de la Serna

La Plata. Buenos Aires

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Semaglutida en pacients amb ICC, obesitat i diabetis tipus-II: Noves dades