Es conegut que diversos fàrmacs poden provocar una hiperglucèmia en pacients no diabètics, descompensar una diabetis existent o provocar una diabetis. Tal com ja es revisava en un Butlletí de Farmacovigilància de Catalunya , s’han descrit hiperglucèmies amb corticoides, antipsicòtics atípics, antiretrovirals, antineoplàstics, alguns antihipertensius i contraceptius orals, entre d’altres. Els glucocorticoides augmenten la resistència a la insulina en induir la gluconeogènesi hepàtica. La hiperglucèmia per corticoides és molt freqüent, de vegades greu, sobretot per via oral i injectable; depèn de la dosi, la durada del tractament i de la via d’administració.
Segons els resultats de l’anàlisi de dos cohorts europees (Andersen et al, Diabetes Care 2019), aquest risc també apareix amb les formes d’aplicació tòpica i sembla més elevat amb els d’alta potència (clobetasol) i en exposicions prolongades.
Es van examinar les bases de dades sanitàries nacionals de Dinamarca i altres bases de dades del Regne Unit.
En dos estudis de casos i controls fets a aquests països, l’exposició a corticoides tòpics es va associar a un augment del risc de diabetis de tipus 2 d’al voltant d’un 25% (OR 1,25 [IC 95% 1,23-1,28]) a Dinamarca i OR 1,27 [IC 95% 1,23-1,31] al Regne Unit).
En un estudi de cohorts a Dinamarca (amb 2.689.473 de participants), les taxes d’incidència de diabetis de tipus 2 van ser més elevades en els exposats comparats amb els no exposats. L’ajust per possibles factors de confusió no va eliminar aquesta diferència. Es va observar una associació amb l’exposició prolongada i els corticoides de potencia més elevada.
Davant l’aparició d’una hiperglucèmia, cal no oblidar de valorar el paper dels fàrmacs que pren el pacient per via sistèmica i també per via tòpica.