El metge necessita disposar d’eines adequades per gestionar el coneixement. Fa més de 20 anys, Richard Smith, en aquell moment editor en cap de la revista BMJ, alertava que proporcionar una atenció mèdica de qualitat obliga a una actualització continuada que el metge sovint viu com a inabastable. Aquesta informació és resultat de la recerca mèdica que es du a terme cada dia. La gestió de la informació científica implica identificar, seleccionar, analitzar i difondre aquela que podem considerar esencial per la seva rellevància, fiabilitat i coherència amb les necessitats dels pacients, i que orienti al metge en la presa de decisions clíniques. El coneixement adquirit es va modificant amb la incorporació de la nova informació rellevant disponible. Per tant, és important garantir que la qualitat de la nova informació sigui suficient per generar el millor coneixement aplicable a la pràctica clínica.
A l’hora de reflexionar sobre el que es publica, qui ho publica i com es publica, val la pena fer referència a un article de l’any 2008, de Marcia Angell, qui durant molts anys va ser editora en cap de la revista The New England Journal of Medicine. Es criticava que el biaix en la manera de realitzar i publicar la recerca és més freqüent del que seria desitjable.
Avui aquesta reflexió es torna a fer vigent amb l’article d’opinió publicat a la premsa general fa pocs dies. En ell s’hi denuncien les pràctiques fraudulentes d’algunes revistes mèdiques que ofereixen als investigadors un procés ràpid d’aparició en suplements especials inventats per a aquest propòsit. A canvi, l’investigador paga uns diners que sovint provenen del finançador del projecte, que en bona mesura solen ser fons públics. Amb aquestes pràctiques, determinades revistes assoleixen un prestigi fictici basat només en la quantitat i no en la qualitat.
Aquest és un exemple extrem de mala praxi. Però quan parlem de pagar per publicar de fet estem en una situació amb certes similituts que val la pena considerar. L’accés obert a les publicacions científiques també implica un risc d’afavorir publicacions no només per la qualitat de les dades que s’hi presenten, sinó per l’aportació econòmica. Manuscrits d’estudis que donen voltes d’editorial en editorial sense que despertin el més mínim interès, s’acaben publicant en revistes a canvi d’un preu. Aquesta és una pràctica que es generalitza cada dia mes i planteja un dilema ètic: que s’acabi publicant bona i mala recerca sempre i quan se n’assumeixi el cost. I això en un sistema deficitari que sovint no té diners ni tant sols per investigar.
L’accés obert a les publicacions científiques de qualitat no ha d’estar sotmès a la pressió econòmica sobre el propi investigador. Institucions, empreses editorials i organitzacions acadèmiques haurien de vetllar per garantir la qualitat de la recerca mèdica que es du a terme i la que es publica. I facilitar-ne l’accés. L’augment de les publicacions és exponencial i desgraciadament no es deu a que augmenti el número d’investigadors. A l’hora de publicar, ens basem més en la quantitat o la qualitat?. Tal com es remarca a l’article, valorar la qualitat és molt més difícil però cada vegada més necessari. I prou important per merèixer l’atenció dels gestors públics.
