Els bifosfonats orals redueixen el risc de fractura, però l’ús a llarg termini s’associa amb un risc de fractura femoral atípica i d’osteonecrosi mandibular. Això ha fet que les guies recomanin considerar la interrupció del tractament (o una pausa terapèutica). Les proves que donen suport a les pauses terapèutiques són limitades, amb assaigs d’extensió petits i estudis observacionals heterogenis. Els investigadors d’aquest estudi publicat al BMJ es van plantejar avaluar l’associació entre la fractura per fragilitat i la interrupció de la prescripció de bifosfonats després de tres i cinc anys de tractament. Així mateix, explorar la incidència de fractura femoral atípica i osteonecrosi mandibular després de tres i cinc anys de prescripció continuada de bifosfonats.
Es va dissenyar un estudi de casos i controls a partir de dues cohorts niuades. Les dades es van obtenir de la Clinical Practice Research Datalink Aurum, una base de dades longitudinal anonimitzada de registres mèdics electrònics d’atenció primària del NHS, de l’1 de gener de 1997 al 31 de desembre de 2022.
S’hi van incloure adults de ≥18 anys en la data de la primera prescripció d’alendronat o risedronat, i amb dades d’atenció primària enllaçades amb els registres hospitalaris públics. Els pacients inclosos en les dues cohorts, de 3 i 5 anys, havien d’haver rebut risedronat o alendronat, amb una raó de possessió de medicació d’≥67 %. Després de 3 i 5 anys de tractament segons la cohort, el seguiment va ser de 2 anys després de la interrupció i es van analitzar el temps fins el primer esdeveniment: fractura per fragilitat, mort, final de l’estudi. Els casos eren aquells que van patir una fractura per fragilitat i es van emparellar amb fins a quatre participants de control. La variable principal va ser la incidència de fractura per fragilitat després de la interrupció del tractament.
Es van incloure dades de 26.809 i 13.408 participants als quals se’ls havien prescrit bifosfonats durant tres i cinc anys, respectivament. No es va observar una associació entre la interrupció de la prescripció de bifosfonats i la fractura per fragilitat en aquells pacients que van rebre bifosfonats durant tres anys [RR=1,02, IC95% (IC 0,85-1,24)] o cinc anys (RR=0,92, IC95% 0,75-1,13)]. El temps des de l’última recepta no es va associar amb la fractura per fragilitat. Després de tres i cinc anys de prescripció de bifosfonats, la incidència de fractures femorals atípiques va ser de 1,93 (IC del 95% 1,55-2,41) i 2,50 (1,92-3,26) per 1000 anys-persona, respectivament, i la incidència d’osteonecrosi de la mandíbula va ser de 0,07 (0,02-0,21) i 0,00 per 1000 anys-persona, respectivament, en un termini de dos anys.
Els autors van concloure que no s’observa una associació entre interrupció del tractament amb bifosfonats i la fractura per fragilitat, després de tres o cinc anys de prescripció. La incidència de fractura femoral atípica o osteonecrosi de la mandíbula va ser baixa.
Aquests resultats donen suport a les pauses de medicació de fins a dos anys després de la prescripció de bifosfonats durant tres o cinc anys amb un bon compliment terapèutic. Cal més recerca per determinar si els pacients amb un alt risc de fractura per fragilitat també poden interrompre el tractament amb bifosfonats de manera segura.
