La prevalença de l’ús no justificat d’inhibidors de la bomba de protons (IBP) és elevada. Per tant, la retirada de la medicació és una estratègia clínica cada cop més comuna, especialment en pacients en què la indicació del tractament és poc clara pel que fa a l’equilibri entre beneficis i riscos.
Tot i que en general, els IBP són fàrmacs relativament segurs, el seu ús a llarg termini s’ha associat a un augment del risc de fractures osteoporòtiques, infeccions entèriques, neumònia, hipomagnesèmia, nefritis intersticial, o dèficit de ferro i vitamina B12, entre altres.
En pacients sense factors de risc de sagnat gastrointestinal, una estratègia de retirada d’IBP sembla segura pel que fa a la mortalitat i als ingressos hospitalaris. Aquesta és la conclusió dels autors d’aquest estudi de Echevarria et al publicat recentment.
Es va dissenyar un estudi de casos i controls de base poblacional amb l’objectiu d’avaluar els resultats de salut relacionats amb la seguretat de la desprescripció d’inhibidors de la bomba de protons (IBP) en pacients que ja no complien els criteris de tractament. La variable principal va ser la combinació de mort o ingrés hospitalari d’urgència. Altres variables avaluades van incloure sagnat gastrointestinal superior, altres esdeveniments gastrointestinals (úlceres, gastritis o esofagitis), hipomagnesèmia, hipocalcèmia, deficiència de ferro, pneumònia, infecció per *Clostridioides difficile i fractures òssies. Es va ajustar per sexe, edat, puntuació de Charlson, ingresos previs, el nombre de visites a l’atenció primària l’any anterior i el nombre de medicaments prescrits. A més, es va realitzar una anàlisi per descriure les trajectòries dels pacients.
S’hi van incloure un total de 28.161 pacients. Es va constatar que la retirada dels IBP s’associava a un efecte protector per a la variable principal (OR = 0,78; IC del 95 %: 0,70–0,88). Aquest efecte protector es va confirmar en ambdós sexes. Es va observar una incidència més alta d’esdeveniments adversos gàstrics, però no de sagnat gastrointestinal, i una incidència més baixa de deficiència de micronutrients, fractures i pneumònia en els pacients als quals se’ls va interrompre la prescripció d’IBP.
En pacients d’edat avançada polimedicats, l’ús d’IBP és una practica comuna. I és especialment remarcable en malalts ingressats. Apart de la idoneitat, o no, de la indicació, el patró d’ús en aquesta població és majoritàriament crònic i el seu ús no s’acostuma a revisar malgrat la durada del tractament i el canvi en les condicions del pacient. Per aquest motiu, es fa necessari promoure la revisió de la medicació per poder plantejar una retirada si s’escau. Amb això es poden evitar riscos a una població que en la majoria de casos ja té una càrrega de morbiditat considerable per altres patologies i altres tractaments.
