Les fluoroquinolones són un tipus d’antibiòtic que s’utilitza àmpliament en les infeccions respiratòries i del tracte urinari. Tot i tractar-se d’un grup d’antibiòtics amb una prevalença d’ús elevada en una gran varietat d’indicacions, el seu ús no és innocu, i presenta un perfil de seguretat amb múltiples efectes secundaris, gastrointestinals, dermatològics, osteoarticulars, cardiovasculars i neurològics.
Arran de diferents senyals de farmacovigilància generades als EEUU a partir de pacients que presentaven ideacions suïcides en iniciar tractament amb fluoroquinolones, la FDA va revisar les dades farmacoepidemiològiques. El 2016 l’agència reguladora americana va incloure en la fitxa tècnica el potencial risc d’induir ideació i conducta suïcida. L’any 2018 l’AEMPS també va emetre una nota informant del potencial risc.
Un estudi de cohorts de publicació recent va avaluar l’associació entre l’ús de fluoroquinolones (ciprofloxacina, levofloxacina, moxifloxacina, gemifloxacina, ofloxacina, gatifloxacina, norfloxacina) i el risc de suïcidi. Més de 2,7 milions de pacients majors de 18 anys en dues cohorts amb pneumònia o infecció d’orina i que rebien algun d’aquests antibiòtics es van seguir durant 6 mesos amb l’objectiu de determinar-ne les visites a urgències o els ingressos hospitalaris relacionats amb ideacions autolítiques. Els resultats es van comparar amb una cohort de pacients que havien rebut azitromicina o trimetroprim-sulfametaxozol per les mateixes indicacions.
Després de 60 dies de seguiment, el risc d’atenció mèdica o ingrés per ideació o conducta suïcida no va ser superior en els pacients de les cohorts que rebien fluoroquinolones respecte azitromicina o trimetroprim-sulfametoxazol (HR=1,01 [IC95% 0,76-1,36] i HR=1,03 [IC95% 0,91-1,17] respectivament).
Els resultats d’aquest estudi no mostren un augment del risc de suïcidi que requereix atenció hospitalària o ingrés. En estudis previs s’havien vist resultats contradictoris: una anàlisi de les reaccions adverses recollides a través de la base de dades VigiBase (Samyde J, et al, 2016) va suggerir un augment del risc, mentre que en un estudi de casos i controls previ (Jick SS, et al, 1998) no confirmàven l’associació. Els autors conclouen que tot i aquests resultats, no es pot excloure de manera definitiva un petit increment del risc, bé perquè es tracti de casos amb simptomatologia lleu que no arriben a requerir atenció mèdica hospitalària. En qualsevol cas, es recomana tenir present aquest efecte advers en els pacients tractats.
Adrià Domingo
R3 Farmacologia Clínica
