Els resultats de dos estudis recents coincideixen en mostrar una major mortalitat associada a l’ús de tramadol. Aquest és el segon estudi publicat en poques setmanes.
El primer estudi va ser un estudi de casos creuats, en el qual es van comparar, en el mateix pacient, períodes d’exposició a la variable d’interès amb períodes de no exposició.
A partir de la base de dades de la seguretat social de Corea del Sud, es van analitzar pacients que havien rebut almenys una prescripció de tramadol abans de la seva mort entre els anys 2004-2013. Per tal de comparar el període d’exposició amb el de control, es va establir un període rentat de 10 dies. Es van per estimar els valors d’OR i els seus intèrvals de confiança (IC 95%). També es va ajustar per factors que canvien amb el pas del temps: altres fàrmacs, intervencions quirúrgiques i patologies respiratòries agudes.
Es van identificar 19.443 individus elegibles. El consum de tramadol va mostrar associació amb augment de la mortalitat [OR = 1,77 (IC 95%, 1,67-1,87)]. El risc va ser més elevat en els pacients d’edat avançada (> 75 anys) [OR = 2,61 (IC 95%, 2,28-2,99)], amb nefropatia associada [OR = 2,90 (IC 95%, 1,67-1,87)] i amb hepatopatia associada [OR = 2,09 (IC 95%, 1,62-2,68)].
Atès que pel disseny de l’estudi, no es pot evitar completament la presència de factors de confusió residuals, els autors reconeixen que aquests resultats han de ser interpretats amb prudència.
Poques setmanes abans, la revista JAMA publicava un estudi de cohorts per examinar l’associació entre l’ús de tramadol i la mortalitat per totes les causes en pacients amb artrosi. A partir de les dades de la base CPRD, al Regne Unit, es van identificar 88.902 pacients majors de 50 anys amb artrosi de genoll, maluc o mà, que van rebre tramadol, naproxèn, diclofenac, celecoxib, etoricoxib o codeïna. Es van excloure els pacients amb càncer i els que tenien antecedents de trastorn per consum d’opiacis. Els consumidors de tramadol tenien més edat, major pes i major durada de l’artrosi, així com major comorbiditat, comparats amb els consumidors dels altres fàrmacs. Es va examinar la mortalitat en l’any següent a la primera prescripció de cadascun dels fàrmacs.
Els valors de HR de la mortalitat van ser 1,71 (IC 95%, 1,41-2,07) en comparació amb naproxèn (164 morts), 1,88 (IC 95%, 1,41-2,35) amb diclofenac, 1,70 amb celecoxib i 2,04 amb etoricoxib). La diferència de mortalitat en comparació amb naproxèn va ser de 9,7 per 1.000 persones i any. La mortalitat en els consumidors de codeïna va ser similar a la dels de tramadol (HR = 0,94).
De manera similar a l’estudi previ, pel seu caràcter observacional, la selecció de cada fàrmac va venir determinada per la comorbiditat i altres característiques del pacient.
Com a possibles mecanismes pels quals el tramadol podria augmentar la mortalitat es plantegen el deliri, interaccions amb alcohol i altres depressors de sistema nerviós central i un major risc de caigudes.
Els opioides són medicaments altament efectius que, si s’utilitzen de manera adequada poden ser molt útils en el tractament del dolor, sobretot si formen part d’un abordatge multimodal. En el dolor crònic no oncològic els opioides es consideren medicaments de segona línia quan han fracassat altres alternatives. Les dades actuals disponibles suggereixen que possiblement la selecció actual d’analgèsics opioides no és la més adequada, les dosis que es fan servir són massa altes i la durada dels tractaments massa llargs. Per tant, convé garantir que el seu ús exposarà als pacients al menor risc possible.
