És conegut que l’ELA és una malaltia complexa amb una patogènesi multifactorial en la qual diversos factors poden estar implicats. Entre ells s’inclouen l’excitotoxicitat mediada per glutamat, l’estrès oxidatiu, l’alteració mitocondrial i la disfunció, i l’agregació de proteïnes anormals.
Tot i els nombrosos estudis sobre la disfunció de la neurona motora en l’ELA, encara es debat si la deterioració de la mateixa ha de considerar-se un fenomen de mort progressiva, en què els danys primaris ocorren en les neurones motores de l’escorça (és a dir, a través d’excitotoxicitat del glutamat o excitabilitat neuronal alterada) i després s’estenen de forma anterògrada a les projeccions corticoespinales, o si l’ELA ha de considerar-se una axonopatía distal en la qual la degeneració de la neurona motora comença a les terminacions nervioses i avança cap als cossos cel·lulars en una forma de mort.
Donada la complexitat de la patogènesi d’ELA, és raonable considerar que els dos processos de mort poden ocórrer independentment un de l’altre i, independentment de la manera de progressió, es reconeix que el desmuntatge de la unió neuromuscular que condueix a la denervació del múscul esquelètic, és un punt clau en l’inici dels símptomes clínics d’ELA i la patogènesi.
El grup de Mont-real (Robitaille R) ha seguit una línia d’estudi de la unió neuromuscular en diferents models animals i el seu rol en la patogènesi de la malaltia.
L’alteració del metabolisme del calci és conegut en l’ELA, per les seves implicacions en la mort neuronal mediada per glutamat. És per això que ja en els 90 es van intentar assaigs clínics amb fàrmacs que bloquejaven canals de calci, com el verapamil, sense bons resultats.
El grup presenta un treball amb pimozide (pimozide en els 80 va ser acceptat com orphan drug per la FDA per al seu ús en neurodegeneratives). Han testat en models animals una biblioteca de fàrmacs, entre ells neurolèptics, com a possibles neuroprotectors.
S’ha demostrat una estabilització de la unió neuromuscular amb pimozide per un efecte bloquejant sobre canals de calci, després testar-directament en la unió neuromuscular.
Després de demostrar efectivitat en model animal i seguretat en els malalts, plantegen la realització d’un assaig. Estudien 25 pacients durant 6 setmanes i valoren força muscular, escala funcional, funció respiratòria i des del punt de vista electromiografic realitzen estimulació repetitiva en musculatura de les mans i en trapezi, valorant d’aquesta manera l’estabilització de la unió neuromuscular.
Observen sobre aquesta diferent resposta segons el múscul estudiat, i ho justifiquen en membres superiors pel fenomen de la mà partida. Al seu torn, fan balanç muscular als pacients objectivant estabilització en els tractats respecte al placebo.
Donades les limitacions de l’estudi, la seva curta durada, el baix nombre de pacients tractats, es plantegen ara un assaig amb un major nombre de pacients. L’actuació de fàrmacs directament sobre unió neuromuscular és una possibilitat a tenir en compte, i esperem que tinguin bons resultats.
Unitat Funcional de Motoneurona de l’Hospital Universitari de Bellvitge
